“Les solidàries” a la Directa

Les dones oblidades pugen a l’escenari

‘Les Solidàries’, la nova obra de la companyia Atiro Hecho que reflexiona sobre el patriarcat i reivindica la memòria de Mujeres Libres, es pot veure fins el proper cap de setmana a l’Espacio Inestable de València
Foto: Rocío Benavent
La primera part de l’obra ens parla del present. És una part més corporal, més sensitiva, més experiencial, on les metàfores visuals i les dinàmiques corporals amb ecos de la dansa d’avantguarda ens diuen més que les paraules

26/06/2017

L’Espacio Inestable de València albergarà un cap de setmana més (del 30 de juny al 2 de juliol) la darrera obra de Atiro Hecho, una companyia de teatre “físic-polític”, com elles mateixes es defineixen. Es tracta d'”una de les obres més difícils que hem fet fins ara”, ens conta Carla Chillida, actriu i directora. Una creació col·lectiva de teatre no polític, com segur que les membres de la companyia es negarien a qualificar-ho perquè seria com dir-ho tot i no dir res, sinó una obra de teatre combatiu amb la desmemòria i amb el patriarcat al punt de mira.

Aquesta és una obra de primeres vegades. És la representació més llarga d’aquesta companyia que començà la seua trajectòria el 2011. És la primera vegada també que usen un text en valencià. I és també la primera vegada en què el muntatge està íntegrament fet per dones, des dels textos fins a la il·luminació. Potser és també un muntatge més artesanal, més analògic que els seus darrers treballs. Així mateix, el treball gràfic i escenogràfic a anat aquesta vegada a càrrec d’Isabel Ruiz (Eixa Isa).

La violència del text i la cruesa amb què es tracten els temes no deixen indiferent i és precisament aquesta la intenció de la companyia. Assenyalar a l’agressor, criminalitzar la cultura que les assassina

El guió, de Patricia Pardo, i el seu tractament per part de les actrius té una gran càrrega de l’humor àcid al qual ja ens havien acostumat en anteriors obres, com El mercado es más libre que tú o El miedo por venir, però podríem dir que en aquesta ocasió allò còmic s’ha portat fins al paroxisme. Un guió ben documentat, intertextual, ple d’un nombre quasi incomptable de referències, on ressonen testimonis, discursos i poemes que no suavitzen la contundència del discurs. El text es complementa amb música en directe amb lletres –adaptades per Isabel Martí– de La Otra, Violeta Parra o Chicho Sanchez Ferlosio, com ara la cançó que dóna nom a l’obra.

La representació comença amb quatre dones en un espai buit, erm de referències i una àvia que li amolla a la seua neboda que ella, d’on ve, és de la Concha Liaño. I qui és la Concha Liaño? La neboda no sap i, com hem dit, l’espai és buit. Aquesta primera part de l’obra ens parla del present. És una part més corporal, més sensitiva, més experiencial, on les metàfores visuals i les dinàmiques corporals amb ecos de la dansa d’avantguarda ens diuen més que les paraules, amb imatges bastant crues. Com conta Carla Chillida, “l’idea era tocar primer el més proper”, allò que les afecta avui. La construcció de gènere, l’educació sentimental, l’amor romàntic, la maternitat, la prostitució, la islamofòbia de gènere i el racisme, la cultura de la violació… pràcticament res queda fora. “Aquests conceptes els hem treballat, des del personal primer, i després els hem convertit en propostes artístiques que hem desenvolupat entre totes”, completa Carla. La violència del text i la cruesa amb què es tracten aquests temes no deixen indiferent i és precisament aquesta la intenció de la companyia. Assenyalar a l’agressor, criminalitzar la cultura que les assassina. Llançar una provocació que moga a la reflexió.

A la segona part, on cobren més protagonisme el text i l’escenografia, es fa una crida a colp de tabal a totes eixes dones lluitadores que han estat esborrades de la nostra memòria / Rocío Benavent

A la segona part, on cobren més protagonisme el text i l’escenografia, es fa una crida a colp de tabal a totes eixes dones lluitadores que han estat esborrades de la nostra memòria. Però, qui és Concha Liaño? Com a altres treballs de Atiro Hecho, la recuperació de la memòria antagonista és part fonamental de l’obra i, en aquesta ocasió, gràcies al treball d’Isabel Ruiz, Concha Liaño juntament amb quasi una vintena més de les militants de Mujeres Libres acompanyen les quatre actrius a l’escenari.

“Perquè ens adonarem que la majoria dels nostres referents, a la majoria de les nostres obres, havien estat homes”, conta Carla Chillida. Com la cara B de La Sección, obra dirigida per ella mateixa, aquesta recerca de referents les va portar a la II República i la Guerra Civil, i a Mujeres Libres, una publicació anarquista que va nàixer el 1934 feta per dones per a dones que més tard es convertiria en organització, fins al 1939. Aquesta va ser una generació plena de propostes ben actuals, algunes només represes ben recentment. A la revista de Mujeres Libres es va parlar, fa més de 70 anys, d’amor llibre, de nudisme, d’abordament, de divorci, de lesbianisme… I amb Mujeres Libre, també altres lluitadores dels anys 30, com ara Victoria Kent i Clara Campoamor, o Emma Goldman i Federica Montseny, entre altres.

La recerca de referents va portar la companyia a la II República i la Guerra Civil, i a Mujeres Libres, publicació anarquista que va nàixer el 1934 feta per dones per a dones que més tard es convertiria en organització

Així, per a lluitar contra “el cobertor de silenci que s’ha estès damunt d’éstes dones”, com diu l’adaptació en femení de la cançó de Chicho Sánchez Ferlosio, l’obra reivindica l’herència d’aquelles que no ixen, de les que no són recordades, de les que ni tan sols queden fotografies en moltes ocasions. Les altres, “les proletàries dels proletaris”, prenen la paraula, escriuen la seua història en la veu d’aquestes actrius connectant un front, la lluita contra el patriarcat, que d’aleshores ençà fins avui encara està obert.

Cartell de l’obra, la primera de la companyia amb text en valencià

L’obra es tanca amb les actrius serigrafiant fulls volants per al públic amb un lema que ben bé podria haver coronat l’escenari durant la representació: “la revolució serà feminista o no serà”. Però ara les actrius ja no estan soles. Ara l’escenari és ple de rostres, ple de textos, ple de fils que connecten altres temps a la mateixa lluita. El buit s’ha emplenat. La neboda ja sap qui és la Concha Liaño.

I a més de Concha Liaño, totes les altres, noms que ara nosaltres també repetim en veu alta, com a l’obra, per no oblidar: Concha Liaño, Aurea Cuadrado, Soledad Estorach Esterri, Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada, Amparo Poch, Maruja Lara, Isabel Mesa Delgado, Libertad Ródenas, Sara Berenguer, Concha Guillén Bertolín, Julia Hermosilla, Conxa Pérez Collado, Felisa de Castro, María la Jabalina, Gràcia Ventura, Pura Arcos i Pura López Mingorance. I amb elles ara també: Patricia Pardo, Isabel Ruiz, Isabel Martí, Margarida Mateos, Paula Romero, Yarima Osuna i Carla Chillida.

https://directa.cat/dones-oblidades-pugen-lescenari

Anuncios